Marian Aguiló i Fuster

VIDA

Va néixer a Palma el 1825, en una família benestant, descendent de xuetes. Estudià, a Barcelona, la carrera d'advocat i entrà en contacte amb alguns dels homes representatius de les lletres catalanes del moment, com Rubió i Ors i Pau Piferrer. Aquest el féu treballar amb ell a la biblioteca provincial de Barcelona, i des de llavors ja no abandonaria el món bibliotecari, al qual es dedicà professionalment. Fou nomenat bibliotecari de la Universitat de València i posteriorment oficial primer i director de la biblioteca universitària de Barcelona. Va catalogar les obres catalanes impreses els darrers 400 anys; va recollir material folklòric que donaria lloc, entre altres obres, al Romancer de la terra catalana; treballà en l'elaboració d'una gramàtica catalana i recopilà dades per al que seria el Diccionari Aguiló. Va col·laborar a la Revista Balear, La Estrella Balear, El Propagador Balear, El Mallorquín i el Diario de Palma, on publicà alguns dels seus poemes. Va participar als Jocs Florals de Barcelona, on fou nomenat Mestre en Gai Saber el 1866, i després en seria mantenidor i president.

Va ser membre de l'Acadèmia de Bones Lletres i de l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, de la Reial Acadèmia de la Història i de la Societat Arqueològica Lul·liana.

Va morir a Barcelona el 1897.

OBRA

Marian Aguiló va ser un estudiós de la llengua i la cultura catalanes: va ser membre de la comissió per a la reforma ortogràfica, autor d'un diccionari (Diccionari Aguiló) i de diverses obres d'estudi, recull i catalogació de la literatura, culta i popular, catalana. Però fou, també, poeta, un dels millors poetes romàntics. Després de la seva mort es publicaren els reculls Llibre de la mort (1898), Records de jovenesa (1900), Llibre de l'amor (1901) i Focs follets (1909), recollits el 1925 en tres volums de Poesies completes.

La seva poesia tracta els temes de l'amor, la pàtria, la llengua i la mort. És en aquest darrer tema on el nostre poeta ens mostra la influència més clara del romanticisme europeu. Aguiló parteix de les formes mètriques i estròfiques populars, amb un llenguatge que sintetitza les formes col·loquials del parlar viu amb les més cultes. En aquest sentit, la contibució de Marian Aguiló a la formació del català literari fou decisiva i constituí una passa important cap a la superació del llenguatge medievalitzant d'una part dels poetes de la Renaixença.